Mo-ne d'ací!

En aquest article voldria comentar l’expressió anem-nos-en i les seues variants, algunes castellanitzades i unes altres creades a partir de processos fonètics propis de l’evolució interna de les llengües. En primer lloc, hi ha la forma anem-se’n. En l’ús col·loquial els pronoms febles de primera i segona persona del plural —ens i us o vos— són substituïts pel pronom se: se n’anem, aneu-se’n, se n’aneu... Es tracta d’unes formes no acceptades per la normativa, raó per la qual en el registre formal i la varietat estàndard hem de recórrer als pronoms febles nos i vos, corresponents a la primera i segona persona del plural. Direm i escriurem, doncs, anem-nos-en, ens n’anem, aneu-vos-en i us n’aneu, igual que ho fem amb les persones del singular me’n vaig i te’n vas.

D’altra banda, és del tot inacceptable el verb anar-se sense el pronom en. No direm em vaig anar a les deu o tots els anys s’anava de viatge, sinó me’n vaig anar a les deu i tots els anys se n’anava de viatge. Es tracta d’un error que fan habitualment els nous valencianoparlants provinents del castellà. En català, el verb és anar-se’n, per contra al castellà ir-se, i expressa la idea d’abandonar un lloc, que es materialitza precisament en el pronom en: Me’n vaig [de casa] a treballar. Com és sabut el castellà no té aquest pronom adverbial i, en conseqüència, no pot expressar aquesta idea: me voy al trabajo. Ha de fer-ho, simplement, d’altres maneres.

Finalment, volia parlar de dos fenòmens fonètics molt productius que afecten l’expressió anem-nos-en: l’afèresi i l’apòcope. El primer consisteix a suprimir fonemes o síl·labes inicials d’un mot. Per exemple, de Joaquim fem Quim. L’apòcope, per la seua banda, suprimeix els fonemes o les síl·labes finals d’una paraula, com ara en l’hipocorístic de Montserrat, Montse. D’aquesta mateixa manera, anem-nos-en es converteix en mo-ne, si bé seguint un procés més llarg i oferint una gran varietat de formes. De anem-nos-en fem anem-mos-en, que és la nostra manera de pronunciar el pronom nos. La consonant m es redueix: ane-mos-en. És a partir d’ací que s’apliquen els dos fenòmens. Cau la s del pronom mos i la e de en: ane-mo’n. Tot seguit, se suprimeix la a del verb anar: ne-mo’n. I, finalment, se suprimeix el que queda de verb, és a dir, (a)ne(m) i el pronom en passa a la forma plena ne: mo-ne.

La confusió de 'quan' i 'quant'

De vegades solem confondre els mots quan i quant a l’hora d’escriure’ls. I els confonem perquè en la llengua parlada sovint no es distingeixen fonèticament, és a dir, són paraules homòfones en segons quins casos. La homofonia és, segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), el fenomen pel qual es produeix una «identitat fònica entre dos o més mots que tenen significats diferents». En relació amb aquests mots, convé recordar que uns dialectes mantenen la pronúncia clara del grup consonàntic final –nt i uns altres el redueixen a –n, com ara en la paraula important.

Si fem una visió panoràmica dels dialectes, trobem que el mantenen, dins del català insular, el menorquí i el mallorquí —cosa que no fa l’eivissenc—; el català alguerés i, en el sud-occidental o valencià, el valencià central. El redueixen, en aquest mateix sud-occidental, el valencià meridional i el septentrional; el català nord-occidental, el sud-oriental i el nord-oriental, sense oblidar l’eivissenc. El mateix passa amb el grup final –lt, per exemple en molt. Així, en aquest cas de la reducció, es produeix una homofonia entre quan i quan(t), mentre que en el primer no hi hauria a priori cap problema de distinció, a més d’ortogràfica, fonètica.

No obstant això, almenys en valencià central solem afegir la [t] fins i tot en el mot quan segons en quins contextos. D’aquesta manera, malgrat que no es produiria, la confusió sí que s’esdevé. Al meu parer, s’afegeix com a consonant «de suport» si va davant de vocal. Per exemple, no és estrany sentir quant aní... en compte de quan aní... Però, tanmateix, diem quan vaig anar... En aquest sentit, cal recordar la regla segons la qual en un grup de tres consonants sol caure la del mig. Per això, quan pronunciem, posem per cas, quant costa? difícilment sentim la consonant alveolar oclusiva sorda.

Per tant, cal conéixer el significat d’aquests dos mots. Quan és un adverbi que indica temps i equival, segons el DIEC, a ‘en quin moment’ —quan vindreu?—, ‘el moment en què’ —començarem quan voldreu— i ‘del moment en què, si’ —quan et dic això, pots comptar que n’estic ben segur. Per altra banda, quant pot funcionar com a adverbi —quant gran ha estat la seva gosadia— quan significa ‘en quin grau, en quina mesura’ o, també, com a adjectiu —quants anys tens?— i adjectiu —quant val?—, casos en els quals equival a ‘quina quantitat de, quin nombre de’ i ‘quina quantitat, quin nombre’ respectivament. Si recordem el significat temporal i el de quantitat, de segur que tindrem menys dubtes a l’hora d’escriure’ls.

Bon Nadal i bon any nou!

Els catalanoparlants diem bon Nadal per a felicitar les festes nadalenques. Els castellanoparlants diuen feliz Navidad o felices fiestas. Però, de fet, nosaltres utilitzem sempre l'adjectiu bo: bon dia, bona nit, bon viatge, bones festes... Per això, el més normal és que desitgem també un bon any nou o un bon any 2014, i no un feliç any. Aquesta és una estructura correcta en català des del punt de vista gramatical; tanmateix, no és una expressió genuïna si tenim en compte tots els exemples anteriors. A qui se li acut dir feliç Nadal, feliç dia o felices festes? Només a una persona amb una interferència elevada del castellà.

D'altra banda, el període que va del 24 de desembre al dia de Reis s'anomena Nadal, i no Nadals. La interferència del castellà també ha influït en la morfologia d'aquest substantiu i sovint se sent en plural, però és una forma totalment innecessària i no genuïna. Només és correcta si ens referim a diferents anys: Va vindre a casa tres Nadals seguits. Originàriament es referia al «dia natal del Sol» i a partir d'ací se'n va estendre l'ús: del primer dia de Nadal (25 de desembre) al segon (26 de desembre) i, finalment, al període de vacances escolars. A més, el mot Nadal no sol anar precedit de l'article: Què fareu per Nadal? De fet, únicament apareix l'article quan està determinat (el Nadal que ve), fa de subjecte (no m'agrada el Nadal) o de complement directe (festejar el Nadal).

Doncs això: Bon Nadal i bon any nou!