Una història (de tantes) del conflicte lingüístic

Parlem de conflicte lingüístic quan hi ha, explícitament o implícita, una «pugna entre dues comunitats lingüístiques per ocupar àmbits d’ús». S’entén que dues llengües no poden conviure de manera harmònica en una mateixa societat, ja que «sempre apareixen fenòmens d’imposició d’una llengua sobre l’altra com a conseqüència del poder de què disposen els grups socials que les mantenen o rebutgen i que usen el fet lingüístic com a símbol d’una ideologia o d’un projecte polític determinats». En aquest sentit, vull contar-vos una història de conflicte lingüístic que vaig patir el dijous 11 de juliol al passeig de Cullera.

Era de nit i buscàvem un lloc on prendre una copa i ballar. El passeig era buit i als quiosquets de platja no hi havia gairebé ningú. Aprofitant que un cotxe de la Guàrdia Civil patrullava el passeig, vaig pensar que ells devien conèixer bé la zona i m’hi vaig acostar a preguntar-los-ho.

— Bona nit. Perdoneu, coneixeu algun lloc on fer-se un cubata i ballar un poc?

Era a la finestra del copilot, el qual em va respondre en castellà, molt amablement, els locals que hi havia. Però el conductor de seguida li va dir:

— ¡En español, que lo diga en español!

El copilot continuava explicant-m’ho, però el conductor insistia:

— ¡En español, dilo en español! ¡Somos policía española y en España se habla español!

Arran d’aquesta fal·làcia li vaig recordar que l’Estatut d’Autonomia preveia la cooficialitat del castellà i del valencià, que jo sabia parlar les dos llengües i que el seu company (i també ell segurament) m’havia entés perfectament, per això m’havia contestat. Semblava que el copilot no comprenia l’actitud del seu company i no va dir res per evitar-se també un problema. Fou aleshores quan va eixir del cotxe ràpidament i cridant si feia falta avisar un traductor.

Vist que s’obstinava en el conflicte, li vaig demanar que es tranquil·litzara, que el seu company m’havia entés i que ja tenia la informació que havia demanat. Me’n vaig anar cap a la part del passeig on hi havia els meus amics, que m’estaven esperant. Des d’allí no veien el cotxe ni es van assabentar del que havia passat. Vaig arribar amb el capbaix pensant que aquell comportament era injust, que no hi havia dret que un treballador públic, pagat amb els diners de tots, em discriminara i m’intentara intimidar per raons de llengua, com ha passat a tantíssima altra gent que l’únic que volen és viure tranquil·lament i plenament en català, gallec o euskera, en els territoris on aquestes llengües són oficials.

El cotxe es va parar també on eren els meus amics i ens van demanar d’on érem. Es creia que volíem burlar-nos d’ell. Així ho va dir. I va insistir que li parlàrem en espanyol. Vist que no ens immutàvem i que no volíem entrar en un conflicte indesitjable, finalment van marxar.

Aquesta anècdota no és un cas aïllat, com sabeu. És la perpetuació del conflicte lingüístic per part de l’autoritat pública, del mateix Estat. Ara, no voldria estendre’m massa en la meua opinió. En parlaré un altre dia perquè aquesta història dóna per a una bona anàlisi sociolingüística. Només voldria comentar que en el grup hi havia un colombià i una francesa, als qui després d’aquesta escena els vaig preguntar sí ara enteníem perquè ens costa tant sentir-nos espanyols. I ho van entendre perfectament.