Els verbs 'emportar-se' i 'endur-se' (II)

Continuant amb l'entrada de dijous passat, voldria comentar el cas dels verbs emportar-se i endur-se. Segurament, els dubtes se'ns plantegen a l'hora de triar entre portar/emportar-se i dur/endur-se. Per això, cal conèixer amb profunditat el seu significat per no errar. Es tracta de dos verbs pronominals que deriven de portar i dur a partir del prefix en- (del llatí inde-), que té el sentit de 'punt de partida en l'espai o el temps'.

Si recorrem al diccionari de l'IEC, veurem que endur-se es tracta com una forma secundària, ja que remet a emportar-se, la principal. Per tant, tot i que una es considere secundària, el significat és el mateix i es poden usar indistintament.

Emportar-se

1 1 v. tr. pron. [LC] Portar (alguna cosa) amb si sortint d’un lloc, traient-la d’un lloc. De casa no cal que ens emportem sinó l’esmorzar: a l’hora de dinar ja serem a poblat. S’han emportat el ferit a pes de braços. Els lladres s’han emportat totes les joies que hi havia en aquest calaix. Ha fugit emportant-se tot el diner que li havíem confiat. No vull que hi resti res, ací: li ho faré emportar tot. 

Com hem vist, difereix formalment en el prefix i el pronom se. D'ací, doncs, que agafe el significat de «traure d'un lloc» (en-/em-) i «portar amb si» (-se). Per això, per exemple, l'ús adequat dels llocs de menjars preparats és menjars per emportar-se o endur-se, amb el pronom se, perquè implica el moviment des d'un lloc cap a l'exterior, traure-ho. 

Molt a sovint, per influència de castellà, calquem expressions que no són genuïnes, com ara, emportar-se per davant, que cal substituir per verbs com atropellar, envestir, arrasar, etc., depenent del context.