El març passat, durant les Falles, hi hagué a València un conflicte intercultural que segurament passarà a la història. La Falla Ceramista Ros/Mortes Lerma, al barri de Patraix, alçà un monument al·legòric amb el lema «Vells contes de l’Índia», que va indignar la comunitat hindú resident al cap i casal. La falla representava, entre d’altres, el déu Shiva, dansant sobre un dimoni i voltat de flames, i Ganesha, el déu amb cap d’elefant i cos d’home amb quatre braços, que coronava el monument.
Un grup del Temple Hindú Sivananda Mandir i del Centre Cultural de l’Índia s’hi va concentrar per expressar el seu refús i oposar-se a la crema de figures per a ells sagrades. Els fallers es van negar a acceptar el que percebien com a xantatge. Però, durant les hores següents i els dies posteriors, la tensió va augmentar fins al punt que un hindú va intentar cremar-se a l’estil bonze i van advertir que difondrien les imatges del monument cremant arreu del món; una ofensa per als 800 milions d’hinduistes. Hi calgué fins i tot un ampli desplegament policial. El conflicte —i no hem de malinterpretar pejorativament el concepte— era evident. Per això, la comissió i les autoritats van optar per negociar la solució d’un conflicte que havia depassat l’abast municipal.
El pacte a què van arribar fou desnaturalitzar la falla per no ofendre els sentiments religiosos dels hinduistes: tallaren els quatre braços de Ganesha, li taparen el turbant amb un tendal, dissimularen amb pintura alguns símbols, indultaren el ninot que representava Shiva i el van donar al temple hindú com a símbol de bona voluntat. Tot això, supervisat per un notari, que en va alçar acta.
L’incident confirma l’existència de les dues ètiques de què han parlat Weber, Lévinas o Mounier, entre d’altres. La dels principis, que prioritza les conviccions i la coherència ideològica, i l’ètica de la responsabilitat, que busca l’assoliment del bé comú i la minimització del dany. En paraules de Giddens, l’acció individual s’obri camí entre els condicionants estructurals. Davant d’un conflicte intercultural, o del tipus que siga, hem de prendre part i decidir com actuem. La mediació és un mètode per solucionar conflictes que aposta pel diàleg entre les dues parts. El mediador, derivat del llatí media, ‘el que hi ha entre dues coses’ —d’ací, per exemple, el mar Mediterrani—, és el tercer element en el diàleg i pretén posar d’acord les parts implicades.
La interculturalitat, en efecte, suposa diàleg i aprenentatge, coneixement d’altres cultures. Cal també deixar de banda els prejudicis i superar la por. No assolirem una societat intercultural si no hi ha una bona i intensa relació intercultural. Per això, cal integrar, que no assimilar, les altres cultures. I més ara en un món multilateral i connectat, i de més a més en crisi, ja que el contacte entre cultures i la mediació són indispensables a tots els nivells. Siga com siga, el debat continua(rà) obert.
*Article publicat a Saó, número 382 (maig de 2013).
