Valencianofòbia

El conflicte lingüístic valencià es troba en una altra fase. La pèrdua de l’hegemonia del PP i l’entrada de Ciudadanos a les institucions valencianes han modificat els discursos sobre la llengua pròpia. Ara, des del poder, són amables amb el valencià, l’usen amb normalitat, sense demanar perdó, i proclamen la intenció d’impulsar-ne la normalització. En canvi, els dos partits de l’oposició adopten un discurs més o menys violent contra la normalització.

D’una banda, el PPCV, que practicava una contraplanificació lingüística per a entrebancar deliberadament el treball de la societat civil (Escola Valenciana, ACPV...), es va llevar la careta quan va decidir unilateralment i de manera injustificada tancar RTVV, l’última televisió que emetia en valencià al nostre territori. Una acció que se sumava al tancament també per la força de les emissions de TV3 al País Valencià, a la supressió de línies educatives en valencià, a les males relacions i amenaces a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua... Han perdut la credibilitat quant a l'estima pel valencià i el discurs anticatalanista ja no els dóna rèdit polític.

D’altra banda, l’accés de Ciudadanos a les institucions ha donat més veu al discurs supremacista, basat en la no-intervenció i la llibertat d'elecció en benefici d'una igualtat que no existeix. És agressiu amb les mesures per a impulsar el valencià, l'ataca directament, sense soflames regionalistes per a disfressar la substitució com feia el PP. La mostra és aquella intervenció de Carolina Punset: «allà donde triunfa la inmersión estamos volviendo a la aldea». Es referia, evidentment, a la immersió en valencià, perquè la immersió en castellà o en anglés, com tots sabem, sí que és cosmopolita. En definitiva, un atac frontal al patrimoni lingüístic dels valencians i a la dignitat dels valencianoparlants.

En aquest context, doncs, ha aparegut amb força el fenomen de la valencianofòbia. Si bé sempre n'hi ha hagut, sembla que ara és més visible. De fet, un element important en el rebuig de tot allò valencianoparlant és Las Provincias. Us explique l'últim exemple: Aquesta setmana València ha demanat valencianitzar el seu topònim, fins ara Valencia. Al meu parer, el titular que millor ho ha explicat és el d’El Levante perquè reflecteix l'obvietat i la lògica de la mesura: «El nombre oficial de la ciudad de Valencia será en valenciano». A qui li pot estranyar que València vulga dir-se en valencià?

Doncs Las Provincias, en fa una enquesta: «¿Te parece bien que se valencianice [sic!] el nombre de la ciudad de Valencia?». La finalitat és qüestionar la nova política lingüística, intentar revifar velles batalles i enfrontar-nos entre valencians. Una vegada més. Tanmateix, tampoc Las Provincias ja no fa caixa amb aquest discurs, que, per cert, li servia perquè l'alimentava el poder. Ara se li veu el llautó i hi ha molts valencians que, fins i tot, ridiculitzen les seues notícies. És una mostra més que ens trobem en una altra fase, sempre en canvi constant. Pròxima parada? Ho veurem.

L'oficialitat del valencià, encara

En ple segle XXI, amb un estatut d'autonomia que estableix l'oficialitat del valencià i 33 anys després d'aprovar-se la LUEV, encara no és possible que t'estenguen un document en valencià en un hospital públic valencià. Em va passar aquesta mateixa setmana a l'hospital Doctor Peset de València. En concret, demanava un justificant d'ingrés, un document que no és més que una plantilla que s'emplena amb les dades del pacient i les dates d'ingrés i de signatura.

Certament, costaria tan poc dissenyar una plantilla en valencià... Així, l'administració disposaria d'un model per a cada llengua oficial, valencià i castellà. O, com a mínim, se'n podria fer una bilingüe. Res d'això, però. Només en castellà. Una vegada més, és l'administrador qui tria la llengua de relació i no el ciutadà com mana la llei. Tot i demanar-ho educadament i per favor en dues ocasions, la funcionària que em va atendre va fer oïdes sordes al meu requeriment i me'l va estendre, les dues ocasions, només en castellà. I vull subratllar les bones paraules amb què m'hi vaig adreçar perquè entendria que a algú ja se li unflaren els nassos.

En aquest punt, voldria introduir un altre tema, el del requisit, perquè la resposta de la treballadora ho reclama: “Yo sólo soy una funcionaria”. Estem d'acord que els treballadors no són els (únics) responsables. La responsabilitat recau, sobretot, en el poder polític, que no fa complir ni més ni menys que la llei. Ara bé, el no-requisit lingüístic transmet als treballadors públics la idea que el valencià no és útil. I, en definitiva, el que la treballadora volia dir és que això no feia amb ella.

Per això, cal d'una vegada per totes que el Govern valencià establisca el requisit lingüístic per a accedir a la funció pública. Només així es respectaran les dues llengües en condicions d'igualtat; perquè el castellà sí s'exigeix i ningú no en parla. Altrament, no s'entén que una llengua plenament oficial no siga requisit. I cal que ho faça malgrat les reticències que trobarà en el camí, ja que, al capdavall, els discursos (in)conscients contra l'ús del valencià es delaten quan xoquen frontalment amb situacions com aquesta. 

Per la nostra banda, la dels ciutadans, cal que exigim els drets. És cert que la legislació en matèria de drets lingüístics caldria reforçar-la o, si més no, impulsar-la. Però, mentrestant, hem de reclamar sempre que es puga els drets que ja tenim, per tal que no queden en paper mullat. Posem reclamacions, denunciem-ho públicament, queixem-nos al Síndic de Greuges i altres instàncies de la Generalitat, fem pinya entorn d'aquests casos de discriminació lingüística. Així, farem valdre els nostres drets.

Sobre sexisme (lingüístic)

Que la igualtat entre dones i homes és encara una lluita pendent de guanyar, llarga i sagnant ho demostra, per posar només un exemple, el fet que les dones cobren menys per fer la mateixa faena. I, en aquesta batalla per la igualtat de sexes, la llengua no està al marge. Una part del feminisme cada vegada més ampli ha posat en el punt de mira les entranyes de la llengua, l'estructura lingüística.

El sexisme depén del significat que hi volem donar. Dit d'una altra manera, la paraula és el mitjà pel qual es transmet el sexisme social, però no és sexista en si mateixa. Dir «els homes i les femelles» és un sexisme flagrant, dir en una aula amb xics i xiques «no parleu tots alhora» no ho és. I no ho és perquè el gènere gramatical i el sexe no s'han de confondre mai.

Ara bé, malgrat això, s'ha estés el fenomen del desdoblament: el tots i totes. Ho entenc com les ànsies de visibilitzar el sexe femení. Però l'obsessió per desdoblar trenca la comunicació, la fa pesada. Resulta impossible de mantindre el desdoblament en tot un text i entendre'l –només cal fer-ne la prova. I, el més important de tot, és innecessari perquè el gènere gramatical mal anomenat masculí és el gènere no marcat, el que inclou els subjectes dels dos sexes en condicions d'igualtat.

Després, hem passat al totes com a gèneric. És el que es coneix com a discurs cupaire, el de l'esquerra anticapitalista. En un discurs així, al final no se sap si realment es refereixen a totes les persones o només a les dones. Falla la comunicació. I, al final, hem tingut l'ocurrència del Servei de Premsa de l'Ajuntament de Barcelona, que ha fet un donanatge en comptes del pertinent homenatge. Això, en la meua opinió, banalitza, i molt, la lluita feminista.

Tanmateix, per a ser honestos, no podem negar que la supremacia de l'home ha introduït el masclisme en la llengua. I, en efecte, els refranys i les frases fetes en són un indicador. N'hi ha que en destaquen la dependència econòmica respecte de l'home: «la dona és de qui li dóna». D'altres ataquen la seua intel·ligència: «cent dones no fan el trellat d'un burro». Fins i tot n'hi ha que defensen la violència física: «a la dona i a la mula, vara dura». Això sí que és sexisme! Un sexisme social que es desprén del contingut, no de l'estructura lingüística.

Podem bandejar aquestes expressions detestables, com de fet ha ocorregut. Però, al meu parer, canviar la llengua no serveix per a canviar la societat. Ja podem fer totes les paraules en gènere femení que no resoldrem el problema. S'ha de canviar la societat per a canviar la llengua i, per a mostra, un botó: no per dir metgessa o jutgessa les dones van començar a exercir la medicina o la justícia, sinó al revés, és a partir que les dones exerciren aquests treballs que la llengua va buscar nous mecanismes per a designar les dones en aquests àmbits laborals. Creem realitats; la llengua ja s'encarregarà de posar-ne el nom.